Llum, i de cop foscor.
Foscor, i de cop, puny.
Ara blau, no com el cel,
un blau tenyit de dolor.
Dolor perpetu, quan marxaràs?
Tu, que erets tan estimat.
I de cop, mil cops tenyits de llàgrima.
Llagrimal eixut.
I dos ullets ens observen,
uns ulls teus i meus.
I així creixen,
acostumats al puny.
Nit, deixa sortir el dia.
Dia, siguis valenta.
Fes front a la covardia,
fes front a la nit del puny.
A totes les que són dia envoltades d’una nit de dolor
Trobo que és un poema molt original, que colpeix com un puny.
ResponEliminaSi poses seguidors me'n faré!
Moltes gràcies pel comentari Helena, significa molt per mi. Tinc poca experiència en el món de la poesia, tot just estic començant. També és el priemr blog que faig i no sé molt bé com va. Ara posaré l'opció de seguidors.
EliminaBrindo perquè la nit deixi sortir el dia.
ResponEliminaEspero que sí!